El pas dels vehicles motoritzats pels terrenys forestals no hi és pas innocu, sinó que els arrana i els esmola fins a fer-los impracticables amb efectes erosius indesitjables
“El costum de fer excursions, que s'estén més cada dia, s'explica, certament, en part, pel gust que hom troba en la vida a l'aire lliure i en l'exercici físic que l'acompanya; però la vista dels paisatges naturals, dels espectacles incomparables que la naturalesa ens procura, és també un dels atractius, i un de ben important, que l'excursionisme ofereix.” Amb aquestes paraules, Marcel Chevalier comença el llibre El paisatge de Catalunya, publicat l'any 1928.
La manera més intensa de veure i viure un paisatge consisteix a caminar-hi, resseguir-ne els senders i els corriols que el travessen. No debades els camins en són les venes i les artèries. Però cada vegada és més difícil gaudir-ne, perquè a Catalunya aquests camins són massa sovint destruïts. L'obertura indiscriminada i incontrolada de pistes forestals i l'obsessió de les administracions d'urbanitzar i asfaltar determinades zones naturals, esborrant precisament l'encant natural del medi, han estat causes remarcables de la destrucció.
La recomanació de l'informe de la ponència de la comissió d'Afers Institucionals del Parlament de Catalunya, publicada el dia 12 d'aquest mes, que preveu liberalitzar la circulació motoritzada pels terrenys forestals encara més del que ho feia el text original del projecte de llei de simplificació i millora de la regulació s'afegirà, si s'aprova, a l'obra destructora dels camins. Perquè el pas dels vehicles motoritzats no hi és pas innocu, sinó que els arrana i els esmola fins a fer-los impracticables, amb efectes erosius indesitjables, i en descalça l'empedrat, quan aquest vestigi antic encara hi subsisteix. Si ja era censurable el text del projecte, la versió recomanada per la ponència, que incorpora bona part d'una esmena del Partit Popular, em sembla inadmissible. Mentre en el projecte la circulació per senders i corriols d'espais no declarats de protecció especial requeria almenys una ordre del conseller competent, ara el text de la ponència esvaeix pràcticament la intervenció administrativa, cosa que afavoreix i fomenta el descontrol. És cert que la ponència també ha acceptat una esmena del PP que enforteix les facultats de l'administració en el control de les competicions esportives en el medi natural. Tanmateix és evident que, en aquest cas, la penitència no esborrarà el pecat. Perquè una cosa no frenarà el deteriorament que l'altra causarà.
Una notícia pèssima per a totes aquelles entitats excursionistes i organitzadors de tantes caminades populars que, de manera pacient i esforçada, recuperen o senyalitzen des de fa anys senders i corriols. I una notícia també dolenta per a tots aquells que hi tresquen. A la incomoditat i lletgesa dels camins aixafats i aixaragallats, cal afegir-hi l'impacte acústic dels vehicles motoritzats, que trenquen la calma i l'assossec que molta gent cerca en el medi natural.
Fóra llàstima haver de reviure escenes de destrucció i d'enuig, com les que vàrem patir els anys setanta i vuitanta del segle passat justament a causa de la circulació motoritzada per la muntanya. Per això va ser objecte de límits clars i precisos, que els governants d'ara, de generació més jove, sembla que volen oblidar. Pere Corominas va escriure, a Elogi del paisatge català, que “el poble català és un producte secular del nostre paisatge”. Deixem, doncs, un paisatge endreçat per als nostres descendents, perquè el nostre esdevenidor com a poble ja té prou entrebancs
------------------------------------------------
Resposta enviada per en joan comas el mateix dia i encara no publicada
ELS TRIALERS TAMBE FORMEM PART DEL
PAISATGE DE CATALUNYA SR. ANTONI MILIAN
Vaig quedar estorat en llegir l’article d’opinió publicat al Punt-Avui del passat 21 de desembre amb el títol “Protegirem els senders i els corriols ?” i signat per l’Antoni Milian i Massana, Catedràtic en dret administratiu de la UAB.
I vaig quedar estorat en veure com un company de professió era capaç de fer tot un seguit d’afirmacions totalment gratuïtes en un tema que, d’entrada, no és estrictament del seu àmbit d’estudi i que no puc deixar de respondre.
I d’entrada, per no caure en el mateix error, he de dir que a part d’advocat, sóc trialer des dels sis anys d’edat (i d’això ja en fa més de 40), participant habitual en les proves de la Copa Catalana de Trial de Clàssiques i en moltes altres proves de trial a Catalunya. És a dir, que parlo amb coneixement de causa, o almenys, amb el coneixement que em pot donar el fet d’haver practicat aquest esport durant tant de temps i amb diversitat de regulació jurídica pel que fa a l’accés motoritzat al medi natural.
Comença “pontificant” el company Milian quan diu que “...La manera més intensa de veure i viure un paisatge consisteix a caminar-hi, resseguir-ne els senders i els corriols que el travessen”. Ja em perdonarà el company, però tinc clar que cadascun de nosaltres té la seva pròpia manera de veure i viure un paisatge (si ens ho permet, es clar), i concretament la meva és damunt d’una moto de trial. I no només la meva sinó la de molts catalans que tenen la seva pròpia forma de ser. I concretament aquest estiu passat vaig poder gaudir dels paisatges d’Andorra de la forma en que jo considero que és la millor, participant als dos dies de trial d’Arinsal amb un recorregut que s’enfilava molt per sobre dels 2.000 metres d’alçada. I ho vaig haver de fer allà doncs al meu país m’ho tenen prohibit.
És aquest un error habitual dels actuals ecologistes (permeteu-me la llicència de dir que en el nostre món trialer se’ls coneix amb el sobrenom de “bio-pijos”) el creure que la seva és la única forma correcta de fer les coses.
No arriben a entendre que d’altres consideren que la millor forma de gaudir dels paisatges i de l’espai natural és anant en bicicleta, d’altres a cavall, d’altres en vehicles 4x4, d’altres anant de cacera, d’altres anant a pescar i d’altres en globus aerostàtic, etc. Qui és el Sr. Milian per dir a ningú com ha de gaudir del medi natural ?
Segueix dient el Sr. Milian que l’informe de la ponència a la llei òmnibus “permet liberalitzar la circulació motoritzada pels terrenys forestals encara més del que ho feia el text original del projecte”. Això, venint d’un Catedràtic en Dret Administratiu, només pot ser definit com de mala fe per fals i per tergiversat.
És fals que es liberalitzi la circulació motoritzada per terrenys forestals, doncs seguirà limitada a pistes i camins, això sí, a partir d’ara, amb l’autorització dels propietaris dels terrenys, es podrà permetre en camins i pistes inferiors als 4 metres d’amplada, però segueix vigent la prohibició fora de camins.
Doncs bé, segona imposició que ens vol fer el Sr. Milian, aquest cop als propietaris dels terrenys, a qui pretén excloure de la gestió de la seva propietat.
Segueix amb una invenció sense contrastar, quan diu que “...el pas dels vehicles motoritzats no és pas innocu, sinó que els arrana i els esmola fins a fer-los impracticables...”. Aquesta informació que fa el company Milian és totalment gratuïta i no contrastada amb res. És tant falsa com dir que el conduir el nostre cotxe genera l’escalfament del planeta.
Per no caure en el mateix error que el meu company, i per basar-me en informes d’especialistes i no només en la meva experiència, els vull remetre als dos informes el·laborats pel Dr. Martí Boada relatius a l’afectació de les motos al medi natural en els que, després d’acceptar que totes les activitats, inclosa la circulació de motos generen un impacte al medi natural, aquests impactes en el cas de les motos de trial són relatius i de nivell mitjà-baix, d’igual o menor consideració que d’altres activitats més tolerades socialment com són la cacera, la pesca, l’esquí o les excursions.
Els camins company Milian els espatlla principalment el seu desús, doncs amb el desús acaben desapareixent engolits per la vegetació, tal i com ha passat amb infinitat de camins i corriols des que l’any 1995 es va aprovar una llei tant restrictiva com la de regulació de l’accés motoritzat al medi natural. I els camins també els espatlla l’aigua Sr. Milián, especialment en una terra com la nostra amb un clima mediterrani on, com diu el cantant, “la pluja no hi sap ploure”.
Tampoc ens parla el Sr. Milian de les nombroses actuacions de col·lectius de trialers al medi natural, recuperant camins ja perduts, i duent a terme activitats de neteja de boscos després de les grans nevades dels darrers anys, con els companys de Sant Joan de les Abadesses o els de la Vall de Ges, l’actuació dels quals ha estat lloada per les administracions mediambientals i dels qui mai se’n parla per part dels “bio-pijos”.
És segurament cert que hi ha entitats excursionistes que recuperen i senyalitzen senders i corriols, però no ho és menys que molts moto clubs de trial fan el mateix, això sí, perseguits com a delinqüents per l’administració.
Però el cúmul de la demagògia del company Milian arriba quan diu que “fóra llàstima haver de reviure escenes de destrucció i d’enuig, com les que vàrem patir els anys setanta y vuitanta del segle passat justament a causa de la circulació motoritzada per la muntanya”.
Ara resultarà que els anys 70 i 80 del segle passat el medi natural a Catalunya era una mena de desert creuat sovint per aparells de motor de combustió que tot ho destruïen. Per favor !!!!!!! Novament es troben a faltar les dades objectives (desitjables en el cas d’un catedràtic de Dret) i sobra la demagògia.
Vols saber la diferència company Milian ? Jo te la diré: els anys 70 jo podia anar amb la meva Bultaco Sherpa T-350 des d’Ull de Ter a Núria i tornar, pujant pel coll de la Marrana sense ser perseguit ni multat. Actualment, no puc fer el mateix doncs és il·legal, això sí, si ho volgués fer podria pujar pels camins oberts per les excavadores que aplanen les pistes d’esquí de Vallter, i pujaria per sota el telecadira desembragable de 4 places (malgrat el seu soroll em provoqués un cert desassossec).
Vols conèixer més diferències company Milian ? doncs que abans podia circular per la muntanya de la comarca de la Selva sense fer malbé res, i ara no puc ni circular per sota els 400 KV de la MAT, malgrat que per la construcció d’aquesta infraestructura s’han destruït hectàrees de medi natural. Ni puc circular pels llocs on ara circulen retroexcavadores amb cadenes per desdoblar l’eix transversal. Aquestes són les úniques diferències, per que la circulació de vehicles motoritzats per camins i corriols només va ajudar al seu manteniment.
Com tu dius al final del teu article, citant en Pere Coromines, “el poble català és un producte secular del nostre paisatge”. No hi puc estar més d’acord amb això, per que el nostre paisatge ha permès l’eclosió de grans campions de trial com Manel Soler, Toni Bou, Laia Sanz, Adam Raga, Andreu Codina, Lluís Gallach, Marc Freixa, Dani Oliveres, Albert Cabestany, Jeroni Fajardo, Jordi Tarrés, Pol Tarrés, Marc Colomer, Francesc Moret, i molts més, i ens ha aportat nous catalans vinguts de molt lluny com en Takahisa Fujinami, gran campió de trial japonès que va decidir viure amb nosaltres a Catalunya.
I també han conformat el nostre paisatge les grans marques de motos de trial com Bultaco. Montesa, Ossa, Gas Gas, Sherco, , Xispa, etc.
No t’enganyis company Milian, tots aquests també formem part del paisatge de Catalunya, potser no com a tu t’agradaria, però això mai hauria de ser motiu suficient per excloure’ns com heu fet i voleu seguir fent alguns.
Joan Comas.
Trialer
---------------------------------------------
Eduard Gil: Una historia personal....
Al costat de casa hi ha una zona rústica-agrícola amb uns camps de unes 3 o 4 hectàrees. Acostumo a anar-hi amb la meva moto de trial a fer-hi unes quantes zones. Com que es a prop es ideal, però intento no anar-hi massa sovint ni massa estona per no molestar la gent del poble, malgrat les màquines de segar, els cotxes que hi circulen i altres estris que es fan anar, fan molt més soroll que la meva Gas Gas.
Ara ve lo interessant, aquest espai es una zona de pastura on hi rumien durant tot l’any unes dues dotzenes de vaques. He de dir, que jo, per ser veí, les torno al camp quan s’escapen, els hi trenco el gel a l’hivern quan se’ls hi congela la bassa, o sovint he de tancar la porta quan els pixapins entren al camp i se la deixen oberta. No conec l’amo del camp ni el de les vaques, però crec que es de bon veïnatge fer-ho i realment costa ben poc. Vaques, vedells i jo ens hem fet amics. A l’hivern quan em veuen trencant el gel ja venen totes corrents, no s’espanten de la moto, m’observen sempre encuriosides a una distància prudencial.
Bé, jo repto al senyor Atoni Milian o a qualsevol “bio-pijo” que vingui a veure aquesta zona i a constatar el mal que li faig jo i el que li fan les vaques, per no dir el tractor que hi entra de tant en tant. També podria ensenyar-los al voltant del mateix poble, els camins per on circulen els cavalls, o els boscos on s’han fet “tales controlades”.
Com ha escrit magistralment en Joan Comas, cap moto-detractor aporta dades o estudis, més que la seva subjectiva opinió, basada en un odi visceral, m’atreviria a dir malaltís, a qualsevol cosa que porti rodes i motor, malgrat ells s’acosten al medi natural amb cotxe, per l’eix transversal o per la C-17 desdoblada, duen un mòbil a la butxaca, calcen botes fetes a països on exploten els nens i un GPS d’última generació.
El respecte a la natura es quelcom elemental, El respecte a les persones també. Però quan caiem en la demagògia perdem tota credibilitat. Això es el que ha passat amb l’anterior llei d’accés al medi natural i amb les persones moto-viscero-detractores. Una llei injusta provoca que la gent no la compleixi. El ciutadà mitjà, al que se li suposa un mínim d’intel•ligència i sentit comú, i la majoria de motoristes hi son inclosos en aquesta categoria, no es tant idiota com els “bio-pijos” es pensen. Com diu en Joan Comas, aquesta gent es creuen el centre del mon, els grans defensors de la natura i dels valors ecològics, els posseïdors de la veritat, però no son més que demagogs.
No podem pujar una pedra amb la moto però si arribar fins a ella per un camí enquitranat de 4 metres d’amplada, després de travessar pobles devastats amb urbanitzacions, polígons industrials i centres comercials.
Aquests senyors, on son cada vegada un petroler vessa la seva càrrega a l’oceà? Sabeu on son? Girant la clau del seu cotxe per anar a perseguir motoristes que contaminen (recordo, al dipòsit de una moto de trial no caben ni 3 litres de benzina).
Els maleïts forestals, per no dir patètics instruments al servei de la demagògia, (també ho eren els oficials que complien ordres de la SS), jo els he vist amb el seu Suzuki baixant pel mig d’un sembrat per evitar l’incomoditat d’un camí en mal estat però circulable. Un sembrat que tenia un rètol del pagès que deia “Si us plau circuleu pel camí”. Hem de crear una llei de prohibició d’accés al medi natural del forestals?
Per favor! Senyors demagogs, ja heu fet prou mal al país, amb la vostra incompetència i amb les vostres regulacions estúpides, mal fonamentades, desproporcionades i tant perjudicials per la indústria, la hostaleria, el comerç, els ciutadans i també pel medi ambient. Quedeu-vos a casa o, informeu-vos abans de sortir i aneu a lluitar contra el que realment s’ha de lluitar.
Deixo el tema aquí per qui vulgui seguir dient-hi la seva.
Eduard Gil
